martes, 23 de diciembre de 2008

Los Cronocrimenes & In Bruges

Quant era crio, era incapaç de saber l'ordre correcte de Star Wars. Aquesta estranya habilitat mutant (plus l'habilitat infantil de veure 10 cops la mateixa pelicula) feia que penses que la tercera era la primera, la primera la segona i la segona la última (pel procés de "creació" de l'estrella de la mort). Potser això explica la meva fascinació per les històries de viatges en el temps (encara que segurament no explica res de res).
Los Cronocrímenes parteix d'una bona idea. De fet es un joc. De fet no es molt original. Ve a ser alguna cosa en plan Memento (en el sentit juganer de la pelicula i en el sentit que el prota té problemes amb el transcurs del temps i els successos passats-presents-futurs).
Per a mí, la peli té dos problemes. El primer parteix de la pròpia idea en que queda posat el personatge. Arribat a un punt, em semblava força lògic que el personatge s'adonés, que fes el que fes, tot era igual, per què tot ja havia passat. El problema es que aquest pensament pot arribar a matar una pelicula: el prota sap que pasará d'aquí hora i mitjà, i sap que passarà per collons, així que s'asseu i es passa l'estona rascant-se els "mateixos" (els collons, vaja). S'ha de dir que la peli (potser una de les grans idees de la mateixa) s'adona d'això i a la part final de la mateixa proposa una variant tenebrosa de la idea ja proposada: ja no es que sàpiga que passarà, sino que ara es veu incapaç d'evitar-ho.
L'altre gran problema es la tensió dramàtica. O millot dit, la nu.la tensió dramàtica. No hi ha "una gran escena" en plan "que collons passa aquí, diga m'ho o et pelo aquí mateix" cosa que repercuteix al final, per què un va tenir la sensació, que si el prota li explica tot a la dona, aquesta ho acabaria acceptant amb la mateixa facilitat i rapidesa que ell.
Amb tot una bona peli (per ser un debut) encara que, potser ho realment interessant de la pelicula sigui el fet que va trigar "300" setmanes en estrenar-se (la vista dels distribuidors es força estràbica), i el seu director ja havia firmat un contracte amb la productora de Tom Cruise per fer la versió americana.



In Bruges sembla, en gran part, un anunci publicitari de la ciutat de Bruges. Un dels problemes es que surt una part tan concreta de la mateixa i els personatges es van trobant (d'una manera molt forçada) cada dos per tres, que transmet la idea de que Bruges es una capsa de llumins, petita, petita, petita, vaja.
Els dos protagonistes son dos assassins a sou, que després d'un treball han de "fugir" d'Anglaterra i esperar un temps a que "es calmi la cosa". No sé si algun descerebrat a afirmat que la peli es molt "Tarantinera", però si ho ha fet la cagat de totes totes.
De fet In Bruges es una peli "Kitanera" (pel Takeshi "Beat" Kitano). A In Bruges podem veure reflexades gran part de les obsessions de part de la filmografia del director japonès. A In Bruges es parla del honor, es parla de la infantesa, i en part es retorna a ella (recordin que la ciutat, es la ciutat on el cap dels protagonistes va passar una de les seves millors vacances d'infantesa). A Bruges, els dos protagonistes fugen i intenten evitar l'inevitable, com els protagonistes de Sonatine, Hana-bi o El verano de Kikujiro. En totes aquestes pelis d'en Kitano, s'estableix una especie de temps mort, una recuperació de la infantesa, abans d'encarar algun tema realment "adult" (a Kikujiro, això pasa quant el nen troba finalment la mare i s'adonà que ella a refet la seva vida, té una altre filla i s'ha oblidat "gairebé" totalment d'ell).
A més a In Bruges, existeix, també, un elogi del suïcidi com a pas realment honorable, com a via d'expiació dels pecats comesos o com a resultat de seguir les "normes" (que un mateix s'ha posat) al peu de la lletra.
A part d'això In Bruges es una peli correcte, que té bones idees, però que no sembla massa inspirada i que es recrea massa amb les trobades "casuals" dels seus personatges (l'escena final es totalment absurda, i està fotuda d'aquella manera simplement, per què el "boss" reaccioni de la manera que ho fa, i el problema de tot plegat es que un s'adona de tot això abans que comenci la persecució final).


A i In Bruges permet adonar-nos que en Ralph Fiennes corra com una vella de 80 anys.

1 comentario:

Doc Moriarty dijo...

Escondidos en Brujas és una peli simpàtica, que ja és molt.